dissabte, 23 de gener del 2016

“La costa més llunyana” (3ª part del cicle de Terramar), d’Ursula K. LeGuin



Entre 1968 i 1972 l’escriptora Ursula K. LeGuin va publicar les seves tres primeres novel·les del cicle de Terramar: “Un mag de Terramar”, “Les tombes d’Atuan” i “La costa més llunyana”. El fil conductor d’aquestes tres novel·les, l’acció de les quals es desenvolupa en el món de Terramar, un món sense continents, farcit de centenars, milers d’illes, és el personatge de l’Esparver o Ged, un mag nascut a l’illa de Gont, que de petit va ser pastor i de gran va arribar a ser Arquemag, la més alta autoritat en els afers de la màgia de tot Terramar.

Ara, a “La costa més llunyana”, en la seva maduresa, en Ged rebrà a l’escola de màgia de Roke el jove Arren, fill del príncep d’Enlad i de les Enlades, hereu del Principat de Morred, enviat a Roke pel seu pare, el qual s’acabarà convertint en el seu pupil o aprenent. L’Arren, en aquesta història, agafa, en certa manera, el paper que en Ged va desenvolupar a “Un mag de Terramar”, un jove inexpert i un punt orgullós, tot i que de bon cor, que vol aprendre i que esdevindrà aprenent.

A Roke hi han arribat rumors procedents de tot Terramar que coincideixen en assenyalar que, d’alguna manera, a poc a poc, la màgia, va desapareixent. Els fetillers i els mags van perdent els seus poders, però no només desapareix la màgia. La il·lusió i l’alegria de la vida van desapareixent del cor de les persones. Un gran oblit s’estén per arreu. Els mags s’obliden de la màgia de les paraules, els cantaires no recorden les lletres de les seves cançons i els artesans perden la destresa en el seu art. Com si la màgia i l’alegria s’escolessin per algun forat i fugissin d’aquest món. En diversos moments del llibre hi podem trobar un missatge ecologista que pretén denunciar la destrucció que la Humanitat provoca en la Natura.

D’aquesta manera, en Ged iniciarà un viatge per Terramar acompanyat del jove Arren –Lébannen és el seu nom veritable- amb l’objectiu d’esbrinar què o qui provoca aquest trasbals en l’equilibri del món. Mestre i deixeble viatjaran a Hort, Lorbànery, la Duna Llarga enmig de la mar –que de tant en tant és visitada per uns nòmades dels mars llunyans, els Fills del Mar Obert-, el Pas dels Dracs i l’illa de Sélidor, on coneixeran els terribles i ancestrals dracs Orm Émbar i Kàlessin.

En aquesta novel·la l’autora torna a reprendre el ritme de la primera de la saga, un ritme més ràpid i unes aventures que s’esdevenen durant un viatge, a diferència del ritme més pausat de “Les tombes d’Atuan”.

La primera edició en català d’aquesta novel·la publicada originalment en anglès l’any 1972 és de l’any 1986 i l’edició que tinc a les meves mans és la segona, de març de 1995, publicada per Edicions Proa, dins la seva col·lecció “Clàssics Moderns”, dirigida per Francesc Parcerisas –traductor al català, d’altra banda, de l’obra de Tolkien-. La traducció, acuradíssima, magnífica, com en els primers dos llibres de la saga, va anar a càrrec de Madeleine Cases.

Com ja he dit en els articles anteriors, les novel·les d’aquesta saga no són gens fàcils de trobar. A la llibreria Gigamesh de Barcelona he vist les tres primeres, no pas la quarta, “Tehanu”, que voldria llegir de seguida que pugui. Sempre les podeu cercar per internet, a través d’Iberlibro o Amazon, però “Tehanu” és veritablement introbable i segurament l’hauré d’enviar a buscar a alguna biblioteca del país a través del Sistema de Lectura Pública de Catalunya, perquè sembla que està totalment esgotada a les llibreries.

Des d’aquí, doncs, us recomano la lectura de “La costa més llunyana” i de tota la saga de Terramar. LeGuin, al costat de Tolkien i potser ara de Martin, és una de les grans escriptores de literatura fantàstica i el cicle de Terramar ja fa molts anys que és un clàssic de la fantasia. Ara només falta que Proa faci una nova edició d’aquestes novel·les i, ja de passada, faci traduir al català i publiqui “L’altre vent”, el cinquè llibre de la saga, que encara no s’ha publicat en català. Esperem que s’hi animin!



divendres, 8 de gener del 2016

Els mapes de mons imaginaris en la fantasia èpica. 3a part. Jaume Fuster i el Món Conegut



A principis de la dècada de 1980 l’escriptor barceloní Jaume Fuster creà un món fantàstic inspirat indissimuladament en la llengua, la història, la cultura, el llegendari, la geografia i la cartografia dels Països Catalans: el Món Conegut. Fuster publicà tres novel·les –una trilogia: “L’Illa de les Tres Taronges”, “L’Anell de Ferro” i “El Jardí de les Palmeres”- el conjunt de les quals s’anomenà “Crònica del Món Conegut”. En aquest món el soldat de fortuna Roger d’Adià, la princesa Garidaina de Montcarrà, el poeta Guiamon i altres personatges viuran una colla d’aventures envoltats de màgia i éssers fantàstics. En aquestes tres novel·les s’hi inclou un mapa a cadascuna, el mapa del territori on s’esdevindrà la història que ens narra l’autor. Cal dir que són uns mapes molt esquemàtics i que, des d’un punt de vista artístic són força senzills. El seu autor –almenys dels de les dues primeres novel·les i segurament també de la tercera- és Pasqual Giner. A tots tres mapes hi apareixen sengles roses dels vents, que ens ajuden a situar els punts cardinals.


L’Illa de les Tres Taronges

A “L’Illa de les Tres Taronges” les aventures s’esdevenen en aquest territori insular que ens recorda l’illa de Mallorca i el Regne de Mallorques, des d’un punt de vista geogràfic, històric i cultural. Al mapa que trobem al principi de la novel·la hi apareix l’illa de les Tres Taronges –on hi ha el Reialme de Montcarrà- enmig de la Mar Gran (es basa en la Mediterrània) i una petita part de la costa de la Terra Ferma. El contorn de l’illa de les Tres Taronges és gairebé idèntic al de l’illa de Mallorca. Tanmateix, els topònims no són els mallorquins, però s’hi inspiren, a excepció de la Serra de Tramuntana de la novel·la, que porta el mateix nom de la serra mallorquina. Hi trobem Montpunyent (es basa en Puigpunyent), Súmir (Sóller), Ciutat Nova (Ciutat de Mallorca), Alcaïna (Alcúdia), la Pobla de Gregal (Sa Pobla). En el mapa també ens surt indicada la situació aproximada del Reialme dels Grans de l’Abisme, una raça no humana inspirada, de ben segur, pels éssers sorgits del mar ideats per H. P. Lovecraft.


L’Anell de Ferro


 En el segon llibre de la trilogia, “L’Anell de Ferro”, l’acció es trasllada al continent, al territori del Consell de Batllies. En el mapa corresponent hi trobem un Consell de Batllies els contorns del qual són molt semblants als del nostre Principat de Catalunya. Pel que fa les cadenes muntanyoses hi podem veure, al nord, l’Alta Contrada, que podria ser el nom de tota la serralada així com del territori on està situada, l’equivalent de la comarca catalana de la Cerdanya. A prop s’hi troba també la Muntanya de Foc dels nans, un volcà situat en una comarca la ciutat més propera de la qual és Òtol (basat en Olot) i la seva vall. Aquesta vall volcànica es basa en la nostra comarca de la Garrotxa. En aquelles terres hi trobem un riu Brugent –recordem que al nord de la comarca de la Selva, ben a prop de la Garrotxa hi ha, també, un riu Brugent-. Ben a la vora hi ha el monestir de la Vall-llòbrega, topònim que ens recorda la Vall-llobrega del Baix Empordà. Si tornem a les terres altes de l’Alta Contrada hi trobem Darsa (podria ser l’equivalent de Puigcerdà?), la muntanya del Puig Pelat i el Coll del Pendís.

Cap a l’est hi trobem les muntanyes de Ponent, una serralada que va de nord a sud, frontera natural amb el regne estranger de Ponent (Castella / Espanya). Aquesta serralada no té cap mena d’equivalència amb la realitat. Ben a prop hi trobem la ciutat de Saràs (Fraga?) i la gran fortalesa del Bastió de Ponent. De les muntanyes de l’Alta Contrada en baixa el riu Blanc (el Segre?), que conflueix amb el riu Negre que ve de les Muntanyes de Ponent (la Noguera Pallaresa o Ribagorçana?), a prop de la ciutat d’Idera (que de ben segur es basa en el nom ibèric i romà de Lleida, Ilerda). La unió del riu Negre i el riu Blanc crea el riu Bregós (l’equivalent del nostre Ebre, però que ens recorda el topònim Riubregós, de la comarca de l’Anoia). A la desembocadura d’aquest riu hi trobem Ciutat del Pla (inspirada en Tortosa?) i més amunt Adià, la ciutat natal de Roger, el soldat de fortuna. Més amunt, i per la costa, hi trobem Bufagròs i Bròtil, una ciutat que pateix un setge molt semblant al que patí Barcelona el 1714. A l’interior hi trobem Xerba, però no sabríem dir en quina ciutat catalana s’inspira.

En aquest mapa se’ns assenyala que cap al sud hi ha el Jardí de les Palmeres (el País Valencià) i cap a l’est, com hem dit abans, el regne de Ponent (Castella / Espanya). A l’extrem inferior dret del mapa hi podem veure una petita part de l’Illa de les Tres Taronges i enmig de la mar una petita il·lustració d’una batalla naval.


El Jardí de les Palmeres

El mapa que acompanya aquesta novel·la inclou, a més del territori del Jardí de les Palmeres mateix, el del Consell de Batllies i el de l’Illa de les Tres Taronges, perquè les aventures que s’hi narren també s’esdevenen en aquests indrets. Ens centrarem en parlar de la part del mapa del territori del Jardí de les Palmeres, un país que l’autor creà tot basant-se en el País Valencià, però abans farem esment del fet que aquí hi trobem Arrom, una població de l’Illa de les Tres Taronges que no apareix en el mapa de la novel·la que porta aquest títol.

El mapa ens mostra un Jardí de les Palmeres que té una geografia molt semblant a la del nostre País Valencià i que ens indica que el desert Blanc és la terra que separa el Consell de Batllies d’aquesta terra meridional. Més avall hi trobem una població anomenada Palmerar, més amunt del riu Florit. Encara més al sud hi veiem un riu que, com el del Consell de Batllies, també es diu Blanc, i que potser es basa en el Xúquer valencià. Més avall hi trobem Castell de les Maresmes, Burg de la Vila i Airut, tres poblacions imaginades per Jaume Fuster, però no sabem si es basen en determinades poblacions valencianes.

A més de la rosa dels vents que ens trobem a tots tres mapes, en aquest ens hi trobem, il·lustrant-lo, un vaixell enmig de la Mar Gran i un globus, la presència del qual està relacionada amb l’argument de la novel·la.



Fins aquí aquest article sobre els mapes de la trilogia “Crònica del Món Conegut” de Jaume Fuster. Si teniu alguna informació que pugui complementar l’article us agrairé que me la feu saber. Moltíssimes gràcies!