“Mitja Guerra”, de Joe Abercrombie, en català el 21 de gener

El proper 21 de gener sortirà al carrer i en la nostra llengua "Mitja Guerra", la tercera part de la saga de fantasia èpica adreçada a tots als públics –també al young adult- "El Mar Trencat" –en principi una trilogia-, de Joe Abercrombie.

Recordem que aquesta saga es situa en un món d’ambientació molt semblant a l’Europa nòrdica i oriental de l’època dels víkings. De fet, els regnes nòrdics d’aquest món, Gettland, Throvenland, Vansterland i Sagenmarca ens recorden als principals regnes nòrdics o víkings –Suècia, Noruega, Dinamarca i Islàndia-. El primer llibre, “Mig Rei”, ens narra les aventures del jove Iarvi, fill del rei de Gettland, per arribar a venjar l’assassinat del seu pare. En el segon llibre, “Mig Món”, en Iarvi organitza una expedició que sortirà de Gettland cap als regnes de l’Est per cercar aliats per protegir la seva terra de les ambicions de l’Alt Rei de Casa Skeken, i aquí apareixeran dos nous joves personatges carismàtics, l’Espina Bathu, una noia guerrera, i en Brand, un noi que vol ser soldat però al qual li repugna haver de matar. En tots dos llibres la màgia hi apareix amb comptagotes –més a “Mig Món” que no pas a “Mig Rei”- i les aventures bèl·liques marca de la casa Abercrombie hi són del tot presents.

Esperem que amb la finalització –probable- de la saga “El Mar Trencat” –editada per Rosa dels Vents / Random House i traduïda per Mireia Alegre i Imma Estrany-, no s’acabin aquí les traduccions a la llengua catalana de l’obra de Joe Abercrombie. La trilogia “The First Law” –que es podria traduir al català com “La Primera Llei”- i els altres tres llibres d’aquest món s’han convertit en referències de la fantasia èpica adulta a nivell internacional, i la seva traducció al català hauria de ser urgent. Tant de bo ho vegin d’aquesta faisó els editors en la nostra llengua.

Sinopsi: La princesa Skara ha vist com tot el que estimava es convertia en sang i cendres. La seva dinastia ha estat aniquilada i en ser ella l'única supervivent haurà de vèncer l'aflicció i el terror, afilar la ment i lluitar com a reina de Throvenland. El pare Iarvi ha recorregut un llarg camí i de ser un esclau esguerrat ha passat a ser un clergue poderós. Ha aconseguit que els seus antics enemics esdevinguin els seus aliats, i ha assolit una pau inestable, ja que l'àvia Wexen ha organitzat un exèrcit mai vist d'ençà que els elfs es van enfrontar a Déu.

Tothom es prepara per a la batalla que s'està gestant i en Raith, el portador de l'espasa de Grom-gil-Gorm, també. Per a ell, però, la presència de l'Skara és un bàlsam que alleuja qualsevol ferida. I l'Skara, al seu torn, detecta, sorpresa, que el somriure d'en Raith és com una flama capaç de caldejar la nit més gèlida.

N'hi ha que han nascut per lluitar, potser per morir. D'altres s'estimen més viure en la llum. Però quan la mare Guerra estén les seves ales, amenaça de sumir tot el mar Trencat en la foscor més profunda.

Mitja guerra és l'entrega final de la trilogia «El mar Trencat», que va arrencar amb Mig rei i va seguir amb Mig món. Quan es van publicar en anglès, les dues novel·les es van situar a les llistes de llibres més venuts de The Sunday Times. Si bé Abercrombie ja havia venut més de dos milions d'exemplars del seus llibres arreu del món, traduïts a vint-i-sis llengües, amb aquesta nova saga ha consolidat l'èxit entre la crítica i els lectors, i s'ha confirmat com un autor de best sellers per a tots els públics.

“Les tombes d’Atuan” (2ª part del cicle de Terramar), d’Ursula K. LeGuin

A “Les tombes d’Atuan” continuen les aventures d’en Ged o Esparver en el món de Terramar, aquesta vegada a la desèrtica i oriental illa karga d’Atuan. Veurem els deserts d’Atuan i les mil·lenàries i sagrades tombes dedicades al culte d’uns ominosos i misteriosos déus que es drecen enmig del no-res de l’illa. Però ara el fetiller, en ple procés de formació en l’art de la màgia, comparteix protagonisme, en aquesta novel·la, amb la jove Tènar o Arha, suprema sacerdotessa de les sagrades tombes d’Atuan, on es serva el culte a aquests severs i ocults déus, els Sense Nom. 

A la primera part de la novel·la coneixerem la Tènar que, de ben petita, fou separada de la seva família perquè les sacerdotesses de les Tombes d’Atuan van considerar que era la reencarnació de la difunta suprema sacerdotessa. A partir d’aleshores, la Tènar serà anomenada Arha, el nom que té la suprema sacerdotessa de les Tombes. La jove Tènar, doncs, és separada de la seva família, se li esborra la seva identitat i serà educada en un entorn fred, poc donat a l’amor i la tendresa, i rebrà l’educació que s’espera de la més alta autoritat religiosa del temple. La petita i jove Arha rebrà una educació encaminada a administrar el poder sagrat i terrenal que s’espera d’ella.

No és fins a la segona part de la novel·la que apareix en Ged-Esparver. I no explicarem gaire més per no desvetllar-vos massa detalls de l’argument de la novel·la.

“Les tombes d’Atuan” és una molt digna segona part del cicle de Terramar de la gran escriptora de fantasia i ciència-ficció nord-americana Ursula K. LeGuin. És cert que la primera novel·la de la saga, “Un mag de Terramar”, va deixar el llistó molt alt, i potser per això “Les tombes d’Atuan” no la superen. Però és un molt bon llibre. Potser en la primera part de la novel·la, quan se’ns narra la vida de l’Arha, les seves petites aventures a l’interior del laberint subterrani de les tombes, les enveges entre les sacerdotesses i la fredor, manca d’empatia i severitat d’aquestes sacerdotesses més grans envers la jove, el ritme de la novel·la és més lent. Almenys per a mi ha estat així. La manca d’aventures i d’emoció en aquesta primera part del llibre potser fa que la lectura se’ns faci una mica més lenta i difícil. Però a partir del moment en què apareix en escena en Ged tot canvia. I ara sí que no us dic res més...

Evidentment, l’exquisida escriptura de LeGuin és un dels punts forts de la novel·la. LeGuin és una excel·lent narradora i, a la vegada, la seva literatura s’allunya del tot de la literatura de consum, d’usar i llençar, que s’imposa molt sovint en els autors súpervendes. Només per això ja és un plaer llegir qualsevol obra seva.

La primera edició d’aquest llibre en català data de l’any 1986 (l’original en anglès data de 1970). L’exemplar que tinc és de l’edició de l’any 1995, diria que la darrera que se n’ha fet en llengua catalana, editada per Proa dins la seva col·lecció Clàssics Moderns. Aquest llibre també apareix traduït al català en una edició que aplega en un sol volum les tres primeres parts de la saga de Terramar: “Un mag de Terramar”, aquest “Les tombes d’Atuan” i “La costa més llunyana”. Esmentem l’altíssim nivell literari que té la traducció d’aquests llibres a la nostra llengua, a càrrec de Madeleine Cases.

Què més ens manca de dir en aquesta ressenya? Doncs el mateix que diem molt sovint. Quan arribarà una nova edició en llengua catalana? Esperem que els responsables de Proa llegeixin aquest article i es decideixin a tornar a editar tots els llibres del cicle de Terramar d’Ursula K. LeGuin, els tres primers que ja hem esmentat, el quart, “Tehanu”, que també ha estat traduït al català, i el cinquè, “The other wind” o “L’altre vent”, el qual, que nosaltres sapiguem, encara no ha estat traduït al català. Tampoc hi seria de massa si demanéssim la publicació en la nostra llengua de les històries curtes sobre el món de Terramar que l’escriptora ha publicat en anglès. I posats a demanar, no estaria malament que en aquesta nova edició les portades dels llibres fossin unes altres, menys “asèptiques” i més adients a una obra de fantasia.

Des de Cròniques de Neopàtria, doncs, us recomanem la lectura de “Les tombes d’Atuan”, així com dels altres llibres de la saga, tot i que ja us avisem que no us serà fàcil d’aconseguir-los si els voleu en propietat. Haureu de cercar-los per internet perquè pràcticament només es poden trobar en llibreries de vell... tot i que els exemplars que tinc els vaig trobar a la llibreria Gigamesh de Barcelona. Amb una mica de sort potser en trobareu algun allí.

Vinga, som-hi... A llegir!!!!

“Les bodes del Diable”, de Pau Faner

La Catalunya de finals del segle XIII, però també Mallorca i Menorca, Occitània, França i el nord d’Àfrica, són els escenaris de “Les bodes del Diable” (Proa, 2011), de l’escriptor menorquí Pau Faner.

Aquesta novel·la no es pot situar dins el gènere de la fantasia èpica, ans cavalca entre la novel·la històrica i la fantasia històrica. El marc geogràfic en el qual s’inscriu és estrictament real i els fets històrics generals de referència que hi apareixen són certs i verídics. Però una sèrie d’elements fantàstics que ens trobem durant la lectura de la novel·la –a més de llur ambientació medieval- la poden situar dins el gènere de la fantasia històrica i fan que qualsevol afeccionat a la fantasia èpica pugui gaudir-ne.

Fantasmes i aparicions sobrenaturals, la presència constant –real o imaginada- de la figura del Diable perseguint els protagonistes de la història, éssers monstruosos i possessions diabòliques... Tots aquests elements situen en el gènere fantàstic aquesta novel·la, que també pot ésser considerada històrica.

La novel·la narra les aventures d’en Gladis París –fill del mercader lleidatà Joan París- i de n’Alessio Púbol àlies “Cara de Rosa” –joveníssim aventurer fill d’una cortesana veneciana- per terres catalanes –al Principat i a les Balears- i del món mediterrani, per cercar les seves enamorades, na Maria i na Carme, respectivament, segrestades diverses ocasions. En Gladis, durant la història, cercarà “el llibre del pelegrí”, on hi ha d’haver consignat el seu casament amb na Maria i que, per tant, seria una prova concloent que és la seva dona.

Altres personatges destacables de la novel·la són en Joan París, pare d’en Gladis, que dóna suport sense descans al seu fill en les seves aventures, en Nicolau Bonet, un dels segrestadors de na Maria, ric i ancià prohom mallorquí, i un sinistre navegant, el capità Oms, enemic d’en Gladis.

El llibre, que té 734 pàgines, és una delícia. És una d’aquelles novel·les que no voldries que s’acabés mai. La prosa rica, de vegades fins i tot florida, d’en Pau Faner, és un altre dels punts forts de la novel·la. Els personatges tenen força i es defineixen molt bé. Un exemple de personatge amb personalitat pròpia molt marcada és en Joan París, que de seguida  te l’imagines com un mercader català prototípic d’època medieval, caracteritzat també pel seu gran coneixement de dites populars, que pronuncia tot sovint. Les constants referències culinàries, en aquest cas de plats medievals, és un detall –aquí ens recorda molt a Tolkien- que acaba de donar color a la lectura d’aquesta història.

Demaneu “Les bodes del Diable” a la vostra llibreria de referència, que us l’enviïn a cercar a l’editorial, perquè val molt la pena. Ja us ho he dit, si us agrada la fantasia èpica, us encantarà “Les bodes del Diable”, encara que no sigui fantasia èpica.