dilluns, 26 d’octubre del 2015

“Mig Món”, de Joe Abercrombie (2a part de la trilogia “El Mar Trencat”)



Amb “Mig Rei” ja vam dir que Joe Abercrombie havia escrit un llibre excel·lent i amb “Mig Món”, segona part de la seva trilogia per a un públic young adult “El Mar Trencat”, podem dir que l’escriptor anglès ha mantingut molt alt el nivell. L’editorial Rosa dels Vents segueix apostant per la fantasia èpica i per traduir Joe Abercrombie a la nostra llengua, de la mà de les traductores Mireia Alegre i Imma Estrany. Un pas més en el lent camí de la normalització del gènere en llengua catalana. Diem que es tracta d’unes novel·les dirigides a un públic young adult, i sí, són llibres que poden ser llegits per nois i noies de catorze anys en endavant, però també per adults. La violència característica de les novel·les de Joe Abercrombie hi és present, però amb una intensitat molt més baixa.

Doncs sí, l’autor de Lancaster, amb el seu estil d’escriptura directe, amb capítols curts i poc donat a les floritures, ens presenta, aquest cop, una història d’aventures amb dues veus narratives, la de dos joves guerrers: una noia, l’Espina Bathu, una guerrera letal i poc amistosa, i un noi, en Brand, un altre guerrer, jove i tímid, que sempre cerca fer el bé i al qual no li agrada gens matar. Dos joves que, tot compartint vaixell i aventures, s’acabaran enamorant. Abercrombie, doncs, anirà introduint les veus narratives de tots dos alternant els capítols, un per a cada protagonista.

En aquesta novel·la Abercrombie ens narra el viatge que organitza el pare Iarvi –sí, en Iarvi, el protagonista de “Mig Rei”, ara màxima autoritat religiosa del regne de Gettland- vers els regnes que s’estenen a les ribes dels rius Diví i Renegat, més enllà de les costes del Mar Trencat. El clergue hi cerca aliances que ajudin la monarquia gettlandesa a enfrontar-se al totpoderós Alt Rei de Casa Skeken. En Iarvi, doncs, enrolarà una tripulació de mariners i guerrers que navegaran en un drakkar per les ribes del Mar Trencat i que remuntarà els rius Diví i Renegat per arribar a les metròpolis de Kàlgiv i la Primera Ciutat, en un viatge que ens recorda molt el dels guerrers i comerciants víkings –especialment els suecs- que remuntaven els rius russos vers l’actual Ucraïna i l’Imperi Bizantí.

Parlem ara del món que Abercrombie ha creat per a aquesta trilogia, un món que no té, almenys encara, un nom genèric. Sabem que a les ribes del Mar Trencat hi ha una sèrie de regnes –Gettland, Throvenland, Vansterland, Sagenmarca...- la cultura i la societat dels quals ens recorda molt la dels víkings. Fins i tot els noms de regnes, ciutats i rius d’aquests regnes i d’altres indrets d’aquest món ens recorden molt els del nostre món. Gettland ens recorda la Gottland sueca, Roystock ens recorda la ciutat hanseàtica alemanya de Rostock, Strokom ens fa pensar en la capital de Suècia, Estocolm, Kuskilde la danesa Roskilde, Smolod la russa Smolensk, el riu Diví podria ser el Dvina i Kàlgiv ens recorda molt a Kíev. D’altra banda, la geografia d’aquest món fantàstic s’assembla força o molt a la de l’Europa septentrional i oriental. Què més podem dir d’aquest món? Doncs sabem que és un món curull de ruïnes d’una antiga civilització èlfica que es va extingir i que va donar pas a la Partició de la Deessa. La presència d’aquesta antiga civilització i alguns elements que s’hi relacionen i que no mencionaré han fet córrer per internet la teoria que aquest món creat per Abercrombie no és una altra cosa que el nostre propi món en un futur postapocalíptic, posterior a un cataclisme nuclear. Almenys això és el que diuen de la trilogia “El Mar Trencat” alguns blogs en llengua anglesa... Personalment veig poc “creïble” que l’autor hagi volgut mostrar unes societats medievals postapocalíptiques futures gairebé idèntiques a les societats medievals del passat que es van desenvolupar a cadascun dels territoris d’Europa que apareixen “emmascarats” en aquesta trilogia. Perquè els suecs medievals del futur haurien de reproduir exactament els mateixos vaixells amb els quals van guerrejar i comerciar pels grans rius de l’Europa Oriental fa més de mil anys i reproduir aquesta ruta comercial en un futur llunyà? No ho sé, potser sí que és el que Abercrombie ha ideat –tanmateix, no hi ha cap escrit o declaració de l’autor que ho confirmi-, però personalment em sembla massa rebuscat. No podria ser simplement que l’escriptor s’hagués inspirat en la història i la geografia per bastir un món fantàstic? De la mateixa manera que la història i la geografia del Món Conegut de la trilogia “Cròniques del Món Conegut” de l’escriptor barceloní Jaume Fuster conformen una terra fantàstica que és una al·legoria dels Països Catalans... Bé, això només ho sap el mateix Joe Abercrombie. Esperem que el secret ens sigui revelat en el futur...

I què m’ha semblat a mi el llibre? Tenia unes expectatives molt altes perquè havia llegit crítiques molt elogioses que el feien encara més bo que “Mig Rei”. Bé, segons el meu parer  potser no el supera però sí que manté del tot el nivell. És una novel·la que, a mesura que en vas llegint més pàgines, la vas trobant cada cop més interessant, divertida i emocionant. Té moments veritablement memorables, grandiosos i èpics, durant el viatge pels rius Diví i Renegat, així com també en altres moments, i la història d’amor entre l’Espina i en Brand no es fa gens pesada ni sensiblera.

Deixeu-me que torni enrere un moment. Un altre paral·lelisme amb la història antiga del nord d’Europa que he trobat interessant –ara parla l’historiador- és l’intent per part de l’Alt Rei d’introduir la religió de la deessa única en els regnes de Gettland, Vansterland i Throvenland, de la mateixa manera que un altre monoteisme, el cristià, es va anar introduint en terres escandinaves quan els seus habitants encara professaven una religió politeista o animista.

Per contestar tots els interrogants que se’ns han generat sobre el món de “El Mar Trencat” amb la lectura de “Mig Món” haurem d’esperar que la tercera part de la trilogia, “Mitja Guerra”, surti al carrer. Però tampoc haurem d’esperar massa temps, perquè l’editorial Rosa dels Ventsja ha anunciat que el mes de gener de 2016 ja la podrem trobar a les llibreries en la nostra llengua.

La saga de fantasia i aventura de Joe Abercrombie continua... L’esperem amb moltes ganes! 




dissabte, 3 d’octubre del 2015

“Un mag de Terramar” (1a part del cicle de Terramar), d’Ursula K. LeGuin



Que l’edició de fantasia en llengua catalana no dirigida estrictament a un públic juvenil és força escassa no és cap secret. En aquest i altres blogs ho diem i denunciem ja fa temps.

Avui volem ressenyar “Un mag de Terramar” (1968), d’Ursula K. LeGuin, el primer llibre del cicle de Terramar d’aquesta escriptora nord-americana. Aquest cicle és considerat una de les grans fites de la literatura fantàstica a nivell internacional. Doncs bé, quants anys fa que no es reedita en llengua catalana? Quinze anys? Més? Avui, les novel·les del cicle de Terramar són gairebé introbables. Vaig tenir la gran sort de trobar-ne les tres primeres novel·les, “Un mag de Terramar”, “Les tombes d’Atuan” i “La costa més llunyana”, a la llibreria Gigamesh de Barcelona. Mentre escric aquest article he trucat a la llibreria i m’han dit que només disposen de “Un mag de Terramar” ara mateix. La resta de llibres del cicle no els tenen tot i que de tant en reben de segona mà. Sempre podeu provar de demanar si els tenen a Gigamesh o a llibreries de vell... o demanar-los a la biblioteca...

Dit això, entrem a parlar de la novel·la. Si haguéssim de posar-li una etiqueta, de quin subgènere diríem que es tracta? Fantasy (fantasia per a joves) o fantasia èpica? Doncs podríem situar aquest llibre en tots dos subgèneres. Tenim un jove heroi, un procés de maduració del jove heroi, tenim màgia, un món fantàstic, aventures èpiques, tenim una recerca i un viatge iniciàtic...

El jove Duny –tal com fou batejat pels seus pares- o Ged –el seu nom veritable- o Esparver –com l’anomena molta gent, va néixer a l’illa de Gont, una de les illes –centenars- del món de Terramar, un gegantí macroarxipèlag poblat per diversos pobles i cultures i on la màgia forma part de la quotidianitat de la seva gent.

En Ged de seguida excel·lirà en la pràctica de la màgia, donats els seus poders innats. El jove decidirà marxar del seu poble i de la seva illa de Gont per anar a l’escola de mags de l’illa de Roke. Allí els seus poders aniran augmentant paral·lelament amb el seu orgull. Això farà que un dia, per demostrar els seus immensos poders, la seva màgia desperti un esperit, una ombra que en realitat és el seu propi alter ego, un alter ego més fosc.

És remarcable el fet que en aquest món la màgia dels noms veritables de les coses és molt semblant a la ciència de la “nominació” del món dels Quatre Racons de la Civilització de la “Crònica de l’Assassí de Reis” de Patrick Rothfuss. De ben segur que l’escriptor de Wisconsin, en aquest sentit, es devia basar en els llibres del cicle de Terramar.

Què més podem dir d’aquest llibre? La narrativa d’Ursula K. LeGuin és deliciosa. Estem parlant de literatura en majúscules. L’escriptora nord-americana et fa gaudir de cadascuna de les paraules que tria per explicar la seva història.

Màgia, aventures, éssers fantàstics (esperits, dracs...)... Una història ben travada i ben narrada, un món fantàstic ric i creïble...

Des de Cròniques de Neopàtria us recomanem “Un mag de Terramar”, tot un clàssic de la literatura fantàstica universal. I fem una crida al món editorial català perquè reediti en llengua catalana aquesta obra –i tot el cicle de Terramar-, que tant ha influït en la fantasia i la fantasia èpica contemporànies.

Properament us anirem ressenyant “Les tombes d’Atuan” i “La costa més llunyana”.