“Mitja Guerra”, de Joe Abercrombie, en català el 21 de gener

El proper 21 de gener sortirà al carrer i en la nostra llengua "Mitja Guerra", la tercera part de la saga de fantasia èpica adreçada a tots als públics –també al young adult- "El Mar Trencat" –en principi una trilogia-, de Joe Abercrombie.

Recordem que aquesta saga es situa en un món d’ambientació molt semblant a l’Europa nòrdica i oriental de l’època dels víkings. De fet, els regnes nòrdics d’aquest món, Gettland, Throvenland, Vansterland i Sagenmarca ens recorden als principals regnes nòrdics o víkings –Suècia, Noruega, Dinamarca i Islàndia-. El primer llibre, “Mig Rei”, ens narra les aventures del jove Iarvi, fill del rei de Gettland, per arribar a venjar l’assassinat del seu pare. En el segon llibre, “Mig Món”, en Iarvi organitza una expedició que sortirà de Gettland cap als regnes de l’Est per cercar aliats per protegir la seva terra de les ambicions de l’Alt Rei de Casa Skeken, i aquí apareixeran dos nous joves personatges carismàtics, l’Espina Bathu, una noia guerrera, i en Brand, un noi que vol ser soldat però al qual li repugna haver de matar. En tots dos llibres la màgia hi apareix amb comptagotes –més a “Mig Món” que no pas a “Mig Rei”- i les aventures bèl·liques marca de la casa Abercrombie hi són del tot presents.

Esperem que amb la finalització –probable- de la saga “El Mar Trencat” –editada per Rosa dels Vents / Random House i traduïda per Mireia Alegre i Imma Estrany-, no s’acabin aquí les traduccions a la llengua catalana de l’obra de Joe Abercrombie. La trilogia “The First Law” –que es podria traduir al català com “La Primera Llei”- i els altres tres llibres d’aquest món s’han convertit en referències de la fantasia èpica adulta a nivell internacional, i la seva traducció al català hauria de ser urgent. Tant de bo ho vegin d’aquesta faisó els editors en la nostra llengua.

Sinopsi: La princesa Skara ha vist com tot el que estimava es convertia en sang i cendres. La seva dinastia ha estat aniquilada i en ser ella l'única supervivent haurà de vèncer l'aflicció i el terror, afilar la ment i lluitar com a reina de Throvenland. El pare Iarvi ha recorregut un llarg camí i de ser un esclau esguerrat ha passat a ser un clergue poderós. Ha aconseguit que els seus antics enemics esdevinguin els seus aliats, i ha assolit una pau inestable, ja que l'àvia Wexen ha organitzat un exèrcit mai vist d'ençà que els elfs es van enfrontar a Déu.

Tothom es prepara per a la batalla que s'està gestant i en Raith, el portador de l'espasa de Grom-gil-Gorm, també. Per a ell, però, la presència de l'Skara és un bàlsam que alleuja qualsevol ferida. I l'Skara, al seu torn, detecta, sorpresa, que el somriure d'en Raith és com una flama capaç de caldejar la nit més gèlida.

N'hi ha que han nascut per lluitar, potser per morir. D'altres s'estimen més viure en la llum. Però quan la mare Guerra estén les seves ales, amenaça de sumir tot el mar Trencat en la foscor més profunda.

Mitja guerra és l'entrega final de la trilogia «El mar Trencat», que va arrencar amb Mig rei i va seguir amb Mig món. Quan es van publicar en anglès, les dues novel·les es van situar a les llistes de llibres més venuts de The Sunday Times. Si bé Abercrombie ja havia venut més de dos milions d'exemplars del seus llibres arreu del món, traduïts a vint-i-sis llengües, amb aquesta nova saga ha consolidat l'èxit entre la crítica i els lectors, i s'ha confirmat com un autor de best sellers per a tots els públics.

“Les tombes d’Atuan” (2ª part del cicle de Terramar), d’Ursula K. LeGuin

A “Les tombes d’Atuan” continuen les aventures d’en Ged o Esparver en el món de Terramar, aquesta vegada a la desèrtica i oriental illa karga d’Atuan. Veurem els deserts d’Atuan i les mil·lenàries i sagrades tombes dedicades al culte d’uns ominosos i misteriosos déus que es drecen enmig del no-res de l’illa. Però ara el fetiller, en ple procés de formació en l’art de la màgia, comparteix protagonisme, en aquesta novel·la, amb la jove Tènar o Arha, suprema sacerdotessa de les sagrades tombes d’Atuan, on es serva el culte a aquests severs i ocults déus, els Sense Nom. 

A la primera part de la novel·la coneixerem la Tènar que, de ben petita, fou separada de la seva família perquè les sacerdotesses de les Tombes d’Atuan van considerar que era la reencarnació de la difunta suprema sacerdotessa. A partir d’aleshores, la Tènar serà anomenada Arha, el nom que té la suprema sacerdotessa de les Tombes. La jove Tènar, doncs, és separada de la seva família, se li esborra la seva identitat i serà educada en un entorn fred, poc donat a l’amor i la tendresa, i rebrà l’educació que s’espera de la més alta autoritat religiosa del temple. La petita i jove Arha rebrà una educació encaminada a administrar el poder sagrat i terrenal que s’espera d’ella.

No és fins a la segona part de la novel·la que apareix en Ged-Esparver. I no explicarem gaire més per no desvetllar-vos massa detalls de l’argument de la novel·la.

“Les tombes d’Atuan” és una molt digna segona part del cicle de Terramar de la gran escriptora de fantasia i ciència-ficció nord-americana Ursula K. LeGuin. És cert que la primera novel·la de la saga, “Un mag de Terramar”, va deixar el llistó molt alt, i potser per això “Les tombes d’Atuan” no la superen. Però és un molt bon llibre. Potser en la primera part de la novel·la, quan se’ns narra la vida de l’Arha, les seves petites aventures a l’interior del laberint subterrani de les tombes, les enveges entre les sacerdotesses i la fredor, manca d’empatia i severitat d’aquestes sacerdotesses més grans envers la jove, el ritme de la novel·la és més lent. Almenys per a mi ha estat així. La manca d’aventures i d’emoció en aquesta primera part del llibre potser fa que la lectura se’ns faci una mica més lenta i difícil. Però a partir del moment en què apareix en escena en Ged tot canvia. I ara sí que no us dic res més...

Evidentment, l’exquisida escriptura de LeGuin és un dels punts forts de la novel·la. LeGuin és una excel·lent narradora i, a la vegada, la seva literatura s’allunya del tot de la literatura de consum, d’usar i llençar, que s’imposa molt sovint en els autors súpervendes. Només per això ja és un plaer llegir qualsevol obra seva.

La primera edició d’aquest llibre en català data de l’any 1986 (l’original en anglès data de 1970). L’exemplar que tinc és de l’edició de l’any 1995, diria que la darrera que se n’ha fet en llengua catalana, editada per Proa dins la seva col·lecció Clàssics Moderns. Aquest llibre també apareix traduït al català en una edició que aplega en un sol volum les tres primeres parts de la saga de Terramar: “Un mag de Terramar”, aquest “Les tombes d’Atuan” i “La costa més llunyana”. Esmentem l’altíssim nivell literari que té la traducció d’aquests llibres a la nostra llengua, a càrrec de Madeleine Cases.

Què més ens manca de dir en aquesta ressenya? Doncs el mateix que diem molt sovint. Quan arribarà una nova edició en llengua catalana? Esperem que els responsables de Proa llegeixin aquest article i es decideixin a tornar a editar tots els llibres del cicle de Terramar d’Ursula K. LeGuin, els tres primers que ja hem esmentat, el quart, “Tehanu”, que també ha estat traduït al català, i el cinquè, “The other wind” o “L’altre vent”, el qual, que nosaltres sapiguem, encara no ha estat traduït al català. Tampoc hi seria de massa si demanéssim la publicació en la nostra llengua de les històries curtes sobre el món de Terramar que l’escriptora ha publicat en anglès. I posats a demanar, no estaria malament que en aquesta nova edició les portades dels llibres fossin unes altres, menys “asèptiques” i més adients a una obra de fantasia.

Des de Cròniques de Neopàtria, doncs, us recomanem la lectura de “Les tombes d’Atuan”, així com dels altres llibres de la saga, tot i que ja us avisem que no us serà fàcil d’aconseguir-los si els voleu en propietat. Haureu de cercar-los per internet perquè pràcticament només es poden trobar en llibreries de vell... tot i que els exemplars que tinc els vaig trobar a la llibreria Gigamesh de Barcelona. Amb una mica de sort potser en trobareu algun allí.

Vinga, som-hi... A llegir!!!!

“Les bodes del Diable”, de Pau Faner

La Catalunya de finals del segle XIII, però també Mallorca i Menorca, Occitània, França i el nord d’Àfrica, són els escenaris de “Les bodes del Diable” (Proa, 2011), de l’escriptor menorquí Pau Faner.

Aquesta novel·la no es pot situar dins el gènere de la fantasia èpica, ans cavalca entre la novel·la històrica i la fantasia històrica. El marc geogràfic en el qual s’inscriu és estrictament real i els fets històrics generals de referència que hi apareixen són certs i verídics. Però una sèrie d’elements fantàstics que ens trobem durant la lectura de la novel·la –a més de llur ambientació medieval- la poden situar dins el gènere de la fantasia històrica i fan que qualsevol afeccionat a la fantasia èpica pugui gaudir-ne.

Fantasmes i aparicions sobrenaturals, la presència constant –real o imaginada- de la figura del Diable perseguint els protagonistes de la història, éssers monstruosos i possessions diabòliques... Tots aquests elements situen en el gènere fantàstic aquesta novel·la, que també pot ésser considerada històrica.

La novel·la narra les aventures d’en Gladis París –fill del mercader lleidatà Joan París- i de n’Alessio Púbol àlies “Cara de Rosa” –joveníssim aventurer fill d’una cortesana veneciana- per terres catalanes –al Principat i a les Balears- i del món mediterrani, per cercar les seves enamorades, na Maria i na Carme, respectivament, segrestades diverses ocasions. En Gladis, durant la història, cercarà “el llibre del pelegrí”, on hi ha d’haver consignat el seu casament amb na Maria i que, per tant, seria una prova concloent que és la seva dona.

Altres personatges destacables de la novel·la són en Joan París, pare d’en Gladis, que dóna suport sense descans al seu fill en les seves aventures, en Nicolau Bonet, un dels segrestadors de na Maria, ric i ancià prohom mallorquí, i un sinistre navegant, el capità Oms, enemic d’en Gladis.

El llibre, que té 734 pàgines, és una delícia. És una d’aquelles novel·les que no voldries que s’acabés mai. La prosa rica, de vegades fins i tot florida, d’en Pau Faner, és un altre dels punts forts de la novel·la. Els personatges tenen força i es defineixen molt bé. Un exemple de personatge amb personalitat pròpia molt marcada és en Joan París, que de seguida  te l’imagines com un mercader català prototípic d’època medieval, caracteritzat també pel seu gran coneixement de dites populars, que pronuncia tot sovint. Les constants referències culinàries, en aquest cas de plats medievals, és un detall –aquí ens recorda molt a Tolkien- que acaba de donar color a la lectura d’aquesta història.

Demaneu “Les bodes del Diable” a la vostra llibreria de referència, que us l’enviïn a cercar a l’editorial, perquè val molt la pena. Ja us ho he dit, si us agrada la fantasia èpica, us encantarà “Les bodes del Diable”, encara que no sigui fantasia èpica.

“La llegenda de Sant Jordi”, d’Arnau Olivé

Avui us volem parlar d’un film català de fantasia èpica que ha passat molt desapercebut per al gran públic. De fet, aquest mig-metratge s’ha pogut projectar, desgraciadament, en relativament poques sales del país, i només en una sola sessió, de manera que només ha arribat a una petitíssima part del públic potencial que hauria pogut assolir. Tanmateix, la pel·lícula s’ha pogut distribuir en format DVD a través del Sistema de Biblioteques Públiques de Catalunya.

Us parlem de “La llegenda de Sant Jordi” (2014). El film ha estat dirigit per Arnau Olivé “Orna”, el qual va tenir la idea original del projecte i en fou co-guionista, al costat de Noemí Piedras. Els principals actors són: Jordi Subirà (en el paper del cavaller Jordi de Capadòcia), Jasmina Garcia (princesa Cleodolinda) i Ferran Frauca (el Rei). Es tracta d’un projecte de l’entitat banyolina de creació audiovisual Can Portetes Films, en el qual han col·laborat pràcticament només gent de les comarques de Girona. Les localitzacions d’aquest mig-metratge es troben al Pla de l’Estany, la Garrotxa, l’Alt i el Baix Empordà i el Ripollès.

Els recreadors d’història medieval i fantasia èpica Alma Cubrae s’han encarregat del vestuari, maquillatge, efectes especials i figuració, mentre que Els Berros de la Cort, formació de música de carrer d’arrel medieval catalana s’ha encarregat dels aspectes musicals i de figuració.

La història que ens explica aquest mig-metratge és una interpretació de la llegenda de Sant Jordi que s’esdevé en una Catalunya fantàstica, o almenys en un país molt semblant a Catalunya. En aquesta terra de fantasia hi viuen persones amb noms i cognoms catalans de ressonàncies medievals, però es tracta d’un regne dirigit per un monarca. No sabem si els guionistes van crear un país imaginari d’aparença catalana que servís de teló de fons per a aquestes aventures o bé les situen a la Catalunya medieval. En cap moment s’anomena el nom de cap poble ni ciutat, ni tampoc coneixem el nom del rei d’aquest país, tot i que el nom del cavaller, Jordi de Capadòcia, ens remet a una regió històrica de l’Àsia Menor. L’absència de representants del clergat cristià entre els personatges d’aquesta pel·lícula –i la presència d’un bruixot que intenta acabar amb l’amenaça del drac- ens fa pensar en un país imaginari on la religió cristiana no existeix.

En un país pròsper i pacífic apareix un drac que assassina i destrueix, les malvestats del qual posaran en perill la pau, l’estabilitat i fins i tot l’existència del regne. Cavallers errants, bruixots i soldats del rei maldaran per matar-lo però tots són vençuts mortalment pel foc i per la força descomunal del drac malèfic. Per apaivagar la fúria de la bèstia els prohoms del regne estableixen que periòdicament una colla de joves, noies i nois, seran entregats al drac per nodrir-lo. Es tracta de joves de tota condició, sense excepció. Tots els joves del regne entraran en el sorteig que decidirà qui serà sacrificat a la ira del drac. Però un dia apareixerà un valerós i estrenu cavaller errant, que s’anomena Jordi de Capadòcia. A partir d’aquí no volem explicar-vos res més, tot i que la història tots plegats ja la coneixem.

Aquest mig-metratge de fantasia –èpica o històrica-, tot i la migradesa dels mitjans emprats per a la seva realització, es fa molt entretingut de veure i de ben segur que en pantalla gran el seu visionat és molt més amè i agradable. Hi ha molts detalls, com ara la música d’arrel medieval catalana que podem escoltar en la pel·lícula, que fan pujar molts punts la qualitat de l’obra. Sempre és bo de poder constatar que hi ha almenys un jove cineasta del país que ha apostat per l’imaginari popular, mitològic i històric del país per portar a la pantalla una història de fantasia èpica en la nostra llengua.

Si ho voleu podeu adquirir el DVD –el qual us serà enviat per correu- en el web www.lallegendadesantjordi.cat

Aquí podeu veure el tràiler de la pel·lícula. I si voleu adquirir el DVD ho podeu fer aquí.

Gaudiu-la!

“Mig Món”, de Joe Abercrombie (2a part de la trilogia “El Mar Trencat”)

Amb “Mig Rei” ja vam dir que Joe Abercrombie havia escrit un llibre excel·lent i amb “Mig Món”, segona part de la seva trilogia per a un públic young adult “El Mar Trencat”, podem dir que l’escriptor anglès ha mantingut molt alt el nivell. L’editorial Rosa dels Vents segueix apostant per la fantasia èpica i per traduir Joe Abercrombie a la nostra llengua, de la mà de les traductores Mireia Alegre i Imma Estrany. Un pas més en el lent camí de la normalització del gènere en llengua catalana. Diem que es tracta d’unes novel·les dirigides a un públic young adult, i sí, són llibres que poden ser llegits per nois i noies de catorze anys en endavant, però també per adults. La violència característica de les novel·les de Joe Abercrombie hi és present, però amb una intensitat molt més baixa.

Doncs sí, l’autor de Lancaster, amb el seu estil d’escriptura directe, amb capítols curts i poc donat a les floritures, ens presenta, aquest cop, una història d’aventures amb dues veus narratives, la de dos joves guerrers: una noia, l’Espina Bathu, una guerrera letal i poc amistosa, i un noi, en Brand, un altre guerrer, jove i tímid, que sempre cerca fer el bé i al qual no li agrada gens matar. Dos joves que, tot compartint vaixell i aventures, s’acabaran enamorant. Abercrombie, doncs, anirà introduint les veus narratives de tots dos alternant els capítols, un per a cada protagonista.

En aquesta novel·la Abercrombie ens narra el viatge que organitza el pare Iarvi –sí, en Iarvi, el protagonista de “Mig Rei”, ara màxima autoritat religiosa del regne de Gettland- vers els regnes que s’estenen a les ribes dels rius Diví i Renegat, més enllà de les costes del Mar Trencat. El clergue hi cerca aliances que ajudin la monarquia gettlandesa a enfrontar-se al totpoderós Alt Rei de Casa Skeken. En Iarvi, doncs, enrolarà una tripulació de mariners i guerrers que navegaran en un drakkar per les ribes del Mar Trencat i que remuntarà els rius Diví i Renegat per arribar a les metròpolis de Kàlgiv i la Primera Ciutat, en un viatge que ens recorda molt el dels guerrers i comerciants víkings –especialment els suecs- que remuntaven els rius russos vers l’actual Ucraïna i l’Imperi Bizantí.

Parlem ara del món que Abercrombie ha creat per a aquesta trilogia, un món que no té, almenys encara, un nom genèric. Sabem que a les ribes del Mar Trencat hi ha una sèrie de regnes –Gettland, Throvenland, Vansterland, Sagenmarca...- la cultura i la societat dels quals ens recorda molt la dels víkings. Fins i tot els noms de regnes, ciutats i rius d’aquests regnes i d’altres indrets d’aquest món ens recorden molt els del nostre món. Gettland ens recorda la Gottland sueca, Roystock ens recorda la ciutat hanseàtica alemanya de Rostock, Strokom ens fa pensar en la capital de Suècia, Estocolm, Kuskilde la danesa Roskilde, Smolod la russa Smolensk, el riu Diví podria ser el Dvina i Kàlgiv ens recorda molt a Kíev. D’altra banda, la geografia d’aquest món fantàstic s’assembla força o molt a la de l’Europa septentrional i oriental. Què més podem dir d’aquest món? Doncs sabem que és un món curull de ruïnes d’una antiga civilització èlfica que es va extingir i que va donar pas a la Partició de la Deessa. La presència d’aquesta antiga civilització i alguns elements que s’hi relacionen i que no mencionaré han fet córrer per internet la teoria que aquest món creat per Abercrombie no és una altra cosa que el nostre propi món en un futur postapocalíptic, posterior a un cataclisme nuclear. Almenys això és el que diuen de la trilogia “El Mar Trencat” alguns blogs en llengua anglesa... Personalment veig poc “creïble” que l’autor hagi volgut mostrar unes societats medievals postapocalíptiques futures gairebé idèntiques a les societats medievals del passat que es van desenvolupar a cadascun dels territoris d’Europa que apareixen “emmascarats” en aquesta trilogia. Perquè els suecs medievals del futur haurien de reproduir exactament els mateixos vaixells amb els quals van guerrejar i comerciar pels grans rius de l’Europa Oriental fa més de mil anys i reproduir aquesta ruta comercial en un futur llunyà? No ho sé, potser sí que és el que Abercrombie ha ideat –tanmateix, no hi ha cap escrit o declaració de l’autor que ho confirmi-, però personalment em sembla massa rebuscat. No podria ser simplement que l’escriptor s’hagués inspirat en la història i la geografia per bastir un món fantàstic? De la mateixa manera que la història i la geografia del Món Conegut de la trilogia “Cròniques del Món Conegut” de l’escriptor barceloní Jaume Fuster conformen una terra fantàstica que és una al·legoria dels Països Catalans... Bé, això només ho sap el mateix Joe Abercrombie. Esperem que el secret ens sigui revelat en el futur...

I què m’ha semblat a mi el llibre? Tenia unes expectatives molt altes perquè havia llegit crítiques molt elogioses que el feien encara més bo que “Mig Rei”. Bé, segons el meu parer  potser no el supera però sí que manté del tot el nivell. És una novel·la que, a mesura que en vas llegint més pàgines, la vas trobant cada cop més interessant, divertida i emocionant. Té moments veritablement memorables, grandiosos i èpics, durant el viatge pels rius Diví i Renegat, així com també en altres moments, i la història d’amor entre l’Espina i en Brand no es fa gens pesada ni sensiblera.

Deixeu-me que torni enrere un moment. Un altre paral·lelisme amb la història antiga del nord d’Europa que he trobat interessant –ara parla l’historiador- és l’intent per part de l’Alt Rei d’introduir la religió de la deessa única en els regnes de Gettland, Vansterland i Throvenland, de la mateixa manera que un altre monoteisme, el cristià, es va anar introduint en terres escandinaves quan els seus habitants encara professaven una religió politeista o animista.

Per contestar tots els interrogants que se’ns han generat sobre el món de “El Mar Trencat” amb la lectura de “Mig Món” haurem d’esperar que la tercera part de la trilogia, “Mitja Guerra”, surti al carrer. Però tampoc haurem d’esperar massa temps, perquè l’editorial Rosa dels Ventsja ha anunciat que el mes de gener de 2016 ja la podrem trobar a les llibreries en la nostra llengua.

La saga de fantasia i aventura de Joe Abercrombie continua... L’esperem amb moltes ganes! 

“Un mag de Terramar” (1a part del cicle de Terramar), d’Ursula K. LeGuin

Que l’edició de fantasia en llengua catalana no dirigida estrictament a un públic juvenil és força escassa no és cap secret. En aquest i altres blogs ho diem i denunciem ja fa temps.

Avui volem ressenyar “Un mag de Terramar” (1968), d’Ursula K. LeGuin, el primer llibre del cicle de Terramar d’aquesta escriptora nord-americana. Aquest cicle és considerat una de les grans fites de la literatura fantàstica a nivell internacional. Doncs bé, quants anys fa que no es reedita en llengua catalana? Quinze anys? Més? Avui, les novel·les del cicle de Terramar són gairebé introbables. Vaig tenir la gran sort de trobar-ne les tres primeres novel·les, “Un mag de Terramar”, “Les tombes d’Atuan” i “La costa més llunyana”, a la llibreria Gigamesh de Barcelona. Mentre escric aquest article he trucat a la llibreria i m’han dit que només disposen de “Un mag de Terramar” ara mateix. La resta de llibres del cicle no els tenen tot i que de tant en reben de segona mà. Sempre podeu provar de demanar si els tenen a Gigamesh o a llibreries de vell... o demanar-los a la biblioteca...

Dit això, entrem a parlar de la novel·la. Si haguéssim de posar-li una etiqueta, de quin subgènere diríem que es tracta? Fantasy (fantasia per a joves) o fantasia èpica? Doncs podríem situar aquest llibre en tots dos subgèneres. Tenim un jove heroi, un procés de maduració del jove heroi, tenim màgia, un món fantàstic, aventures èpiques, tenim una recerca i un viatge iniciàtic...

El jove Duny –tal com fou batejat pels seus pares- o Ged –el seu nom veritable- o Esparver –com l’anomena molta gent, va néixer a l’illa de Gont, una de les illes –centenars- del món de Terramar, un gegantí macroarxipèlag poblat per diversos pobles i cultures i on la màgia forma part de la quotidianitat de la seva gent.

En Ged de seguida excel·lirà en la pràctica de la màgia, donats els seus poders innats. El jove decidirà marxar del seu poble i de la seva illa de Gont per anar a l’escola de mags de l’illa de Roke. Allí els seus poders aniran augmentant paral·lelament amb el seu orgull. Això farà que un dia, per demostrar els seus immensos poders, la seva màgia desperti un esperit, una ombra que en realitat és el seu propi alter ego, un alter ego més fosc.

És remarcable el fet que en aquest món la màgia dels noms veritables de les coses és molt semblant a la ciència de la “nominació” del món dels Quatre Racons de la Civilització de la “Crònica de l’Assassí de Reis” de Patrick Rothfuss. De ben segur que l’escriptor de Wisconsin, en aquest sentit, es devia basar en els llibres del cicle de Terramar.

Què més podem dir d’aquest llibre? La narrativa d’Ursula K. LeGuin és deliciosa. Estem parlant de literatura en majúscules. L’escriptora nord-americana et fa gaudir de cadascuna de les paraules que tria per explicar la seva història.

Màgia, aventures, éssers fantàstics (esperits, dracs...)... Una història ben travada i ben narrada, un món fantàstic ric i creïble...

Des de Cròniques de Neopàtria us recomanem “Un mag de Terramar”, tot un clàssic de la literatura fantàstica universal. I fem una crida al món editorial català perquè reediti en llengua catalana aquesta obra –i tot el cicle de Terramar-, que tant ha influït en la fantasia i la fantasia èpica contemporànies.

Properament us anirem ressenyant “Les tombes d’Atuan” i “La costa més llunyana”.