dilluns, 18 d’agost del 2014

En defensa de Tolkien



El passat 23 de maig el digital de cultura Núvol va publicar un article de Josep Sala i Cullell, titulat “Contra Tolkien”. L’article és una crítica salvatge de l’obra de John Ronald Reuel Tolkien, tan salvatge que una persona que no hagi llegit mai les novel·les de l’escriptor anglès nascut a Sud-Àfrica pot arribar a pensar que llibres com “El Senyor dels Anells” o “El Silmaríl·lion” són monumentals totxos avorrits i indigeribles, a més de xarons o fins i tot reaccionaris. Només li falta afirmar –que no se m’enfadi en Josep Sala si, en broma, dic això- que Tolkien era racista, una acusació sense fonament que la figura del mestre i pare de la fantasia èpica ha hagut de patir més d’una vegada.


En Josep Sala diu de Tolkien que “ha condemnat el gènere a un conservadorisme que encara avui no s’ha tret de sobre”. Continua en Josep Sala dient que “Tolkien era un fervent catòlic oposat a la modernitat, i que va impregnar els seus textos d’un to nostàlgic cap a un passat rural suposadament idíl·lic. Els hòbbits són una imatge idealitzada del camp anglès de l’època victoriana, mentre que la industrialització queda en mans de Sàuron i la legió d’orcs; els quals, evidentment, són derrotats (i no mitjançant una revolució, sinó discretament) per restaurar un règim monàrquic tradicional.” Aquí en Josep Sala censura la ideologia que impregna l’obra de Tolkien, crítica que, segons el meu parer, no pertoca si hem de parlar del Tolkien escriptor, no pas del Tolkien ideòleg. És a dir, sembla com si l’autor de l’article blasmi l’obra de Tolkien per la ideologia que hi és subjacent, cosa que, repeteixo, no ve al cas. Endemés, la ideologia –en aquest cas catòlica i conservadora- que desprèn l’obra no la invalida pas, ni de bon tros, literàriament.


Sembla que en Josep Sala també blasma en el seu article l’ecologisme avant la lettre de l’obra de Tolkien. Aquesta és una de les crítiques que menys entenc de l’article. Sí, les novel•les del catedràtic de la Universitat d’Oxford estan impregnades d’un gran amor per la natura, en contraposició a la brutícia i la lletjor de la societat industrialitzada. El mateix Tolkien diu en el seu proemi a “El Senyor dels Anells”: “El país de la meva infantesa estava en vies d’ésser mesquinament destruït abans que jo complís deu anys”. I continua: “No fa gaire en un diari vaig veure una fotografia de les darreres desferres del que, temps enrere, fou un pròsper molí blader, amb la seva resclosa. Fa molt de temps que aquest molí fou, per a mi, molt important”. Sí, Tolkien idealitza el passat agrari i rural de la seva infantesa, i aquesta nostàlgia, diguem-ne preecologista, la reflecteix en la seva literatura. Precisament aquest és un altre dels grans valors de l’obra tolkieniana.


D’altra banda, en Josep Sala critica “l’excés de solemnitat, barrejat amb la manca total d’ironia” de “El Senyor dels Anells”. És ben cert que la solemnitat de molts dels seus personatges és una de les característiques més destacades de l’obra. No crec que aquesta sigui una circumstància susceptible de ser criticada. Precisament, per a mi, el caràcter solemne de “El Senyor dels Anells” és un dels seus grans valors. No tot ha de ser “hi, hi, hi, ha, ha, ha” en literatura fantàstica. Manca d’ironia? És cert, però també aquest és, per mi, un dels valors de l’obra de Tolkien. En aquesta societat contemporània en que tot és qüestionable i qüestionat, valors morals inclosos, la literatura de Tolkien t’aixopluga, t’ofereix un recer davant la manca de valors de la societat globalitzada en què ens trobem.

En el sentit d’aquesta solemnitat criticada per en Josep Sala, l’autor afirma sense embuts que “El Senyor dels Anells” té una trama lenta i pesada. No vaig pas tenir aquesta sensació en cap de les cinc o sis vegades que me’l vaig llegir. És un d’aquells llibres que no es fa mai pesat i que de tant en tant ve de gust rellegir.


Diu en Josep Sala que “George R. R. Martin no és el més innovador, però Cançó de gel i de foc està massa inspirada en els drames històrics de Shakespeare com per idealitzar el passat o convertir-lo en èpic”, se suposa que en contraposició amb la idealització tolkieniana del passat. Cert que Martin no idealitza el passat. I diu en Josep Sala que no el converteix en èpic. “Cançó de gel i foc” no és una saga èpica? Ara me n’assabento. Lord Eddard Stark o fins i tot el seu fill bord, en Jon Neu, no són personatges amb una càrrega èpica importantíssima? Les aventures d’en Bran i de n’Arya, dos dels altres fills de l’Eddard Stark no són aventures èpiques? Els vagarejos “cavallerescos” pels regnes de Ponent de la dona-cavaller Brienne de Tarth no estan carregats d’èpica? O les aventures de na Daenerys per Essos... Fins i tot personatges cínics i carregats d’ironia com en Tyrion Lannister viuen situacions i aventures innegablement èpiques.


Tal com vaig apuntar en la resposta que vaig fer en els comentaris de l’article, les reflexions d’en Josep Sala són interessants –tot i que, segons el meu criteri, desencertades en molts casos- perquè obren un debat al nostre país sobre la fantasia èpica. Donat el força desèrtic i galdós panorama d’aquest gènere en llengua catalana –amb honroses excepcions, tot s’ha de dir-, el fet que s’hagi encetat aquest debat, encara que només sigui a internet, això, en si mateix, ja és positiu.


L’obra de Tolkien pot tenir defectes, certament. Res és perfecte en aquest món. Però Tolkien fou el pare i el gran mestre de la literatura fantàstica i la fantasia èpica contemporànies. Només per això ja es mereix ser recordat i alabat. A més, no oblidem que la novel•la, la narrativa és això, explicar històries, històries que arribin a la gent, històries que la gent es faci seves. I Tolkien ha arribat a milions i milions de persones de tot el món, tot i tractar-se de literatura de gènere i presumptament minoritària.


L’autor critica aquells escriptors que, segons ell, no fan evolucionar el gènere. Bé, els lectors ja sabran destriar el gra de la palla. No cal “matar el pare” per fer evolucionar aquest gènere. Autors com G. R. R. Martin o Patrick Rothfuss assenyalen Tolkien com una de  les seves grans influències, no pas la única, evidentment. Copiar Tolkien mai no serà bo, en la mateixa mesura que copiar, el que sigui, mai no és bo.


El cert és que després de la lectura de l’article “Contra Tolkien” –que des d’aquest blog vull, modestament, respondre- vaig tenir la necessitat d’escriure un article “a favor”, no pas “en contra” de Tolkien. Un article que portés el títol de “En defensa de Tolkien”. I aquí el teniu. Perdoneu-me, si aquest article se us ha fet més llarg que un llibre de Tolkien. (Broma fàcil).


No vull acabar sense fer una menció i un homenatge des de Cròniques de Neopàtria a na Dolors Udina i a en Francesc Parcerisas, traductors de l’obra de J. R. R. Tolkien al català. No puc deixar de dir que en Francesc Parcerisas ha estat considerat un dels millors traductors de Tolkien a d’altres llengües. És per això que us animo des d’aquí a llegir les obres de Tolkien: “El Senyor dels Anells”, “El Hòbbit”, “El Silmaríl·lion”,... i en català. Segur que en la nostra llengua les gaudireu molt més. Bona lectura!

P.S.: Per cert, aquest és l'enllaç a l'article "Contra Tolkien" de Josep Sala i Cullell:

http://www.nuvol.com/opinio/contra-tolkien/ 

 

dimarts, 5 d’agost del 2014

“Les cròniques de Carr-mor”, una saga èpica en una Garrotxa fantàstica



Avui parlaré d’una saga de novel·les fantàstiques que (encara) no he llegit, “Les cròniques de Carr-mor”, de Carles Batlle (Barcelona, 1963).

No passa gaire sovint que un escriptor en llengua catalana publica una saga de novel·les de fantasia èpica. Recordo el malaguanyat Jaume Fuster amb les seves “Cròniques del món conegut”, de les quals en vaig dir quelcom en una recentíssima entrada d’aquest blog. Però a part de la de l’escriptor barceloní traspassat el 1998, i fins la de Carles Batlle, no conec cap altra saga de novel·les de fantasia èpica escrites originalment en català. 

Només per això ja ens hem d’alegrar que en Carles Batlle, més conegut, fins ara, per ser autor d’obres de teatre, hagi decidit explicar una història d’aventures èpiques que s’esdevé en un món fantàstic a la Garrotxa.

En aquest món la geografia coincideix amb les terres, boscos i muntanyes de la Garrotxa, de la Mare de Déu del Mont al Comanegra. Tanmateix la toponímia d’aquest país fantàstic és totalment diferent de la que coneixem. L’esmentada muntanya de la Mare de Déu del Mont, per exemple, és Mun-bur, i Lliurona esdevé Lun-bur I això és perquè els seus habitants no són catalans i la seva llengua i cultura és diferent. També la fauna d’aquest món difereix, almenys en part, de la fauna del nostre, de món. Hi trobem gròfuls (éssers simiescos), troms (bous de grans dimensions), gàlibs (aus) o lingus (semblants als llops)...

El primer dels llibres –editats tots dos per La Galera-, que va tenir força èxit, “Kàrvadan. La llegenda de l’impostor”, va sortir al carrer el 2012, i la seva continuació, “Sota l’ombra del drac de pedra”, és a les llibreries des de principis del mes de juny passat. 

El mateix autor diu, a la pàgina de facebook dels seus llibres, en referència a la seva saga, que no és una saga de novel·les juvenils. L’editorial La Galera, però, ha decidit treure suc del vessant que pugui tenir de “novel·la juvenil” aquest cicle de Carr-mor. Ha editat un volum anomenat “La Vall dels Troms”, en edició de butxaca, pensat per al pla lector de batxillerat i secundària. “La Vall dels Troms” equival a la primera part de “La llegenda de l’impostor”. Qui hagi començat la història llegint “La Vall dels Troms” haurà d’anar a cercar el llibre “La llegenda de l’impostor”, en la seva segona meitat, per continuar la història. És per això que recomano als lectors adults obviar l’existència de “La Vall dels Troms” i anar a llegir directament “Kàrvadan. La llegenda de l’impostor” i la segona part de la saga, “Sota l’ombra del drac de pedra”.
Mapa de Carr-mor

Un altre al·licient d’aquest cicle de novel·les és que, com que es basen en escenaris naturals ben reals, la Garrotxa més muntanyenca, es pot seguir el camí que segueix en Pol Bàrsac, el protagonista de la història, i convertir-lo en un itinerari excursionista. De fet, el llibre s’inspira, en molt bona part, en l’estima de l’autor per aquestes terres que ha trepitjat en les seves excursions. En aquest blog que us enllaço aquí podeu accedir als diversos itineraris de senderisme creats a partir dels llibres de Carles Batlle:

 
Per cert, com he dit abans, “Les cròniques de Carr-mor” tenen una pàgina de facebook, també:


Ara, esperaré a acabar la novel·la que estic llegint per començar “Kàrvadan. La llegenda de l’impostor”, i seguir amb la seva segona part, “Sota l’ombra del drac de pedra”. De ben segur que em proporcionarà moltes hores de gaudi lector estiuenc. I espero que a vosaltres també. Què, ens hi posem?